facebook twitter flickr youtube Sindicacio

PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

Eòlica... off-shore, of course

psmllucmajor | 22 Gener, 2007 23:07

L’energia eòlica ha generat reaccions contradictòries en el camp ecologista, d’un vent els grups verds es manifesten genèricament partidaris d’aquesta energia renovable, de l’altre sovint s’oposen a instal·lacions d’aerogeneradors per causa del seu impacte sobre el medi local. Aquesta contradicció entre allò que es defensa a l’escala global i allò que es critica en el seu impacte local és un error que s’ha d’evitar.

En aquest sentit és important establir que s’és partidari, amb tota claretat, de l’energia eòlica: cada kilowatt que es genera eòlicament és un kilowatt tèrmic que estalviam. Si els ecologistes llucmajorers ens oposàrem a la central tèrmica de s’Estalella no va ser només pel seu impacte sobre el paisatge i el medi local, sinó per la seva contribució a un model de desenvolupament insostenible: el que es fonamenta en un gran consum d’energia i en el consum de combustibles fòssils. Els efectes negatius d’aquesta política en el medi ambient i en la vida de les persones –del segle XVIII ençà- són evidents: la contaminació de l’aire, el canvi climàtic, l’explotació abusiva d’uns recursos no renovables que no podrem llegar als nostres descendents –carbó, petroli...-, les guerres pels combustibles (la darrera, la de l’Iraq) i la dependència energètica (crisis del petroli, amenaces en el subministrament de gas).

Només les energies renovables ens obren les portes a un futur sostenible, a un desenvolupament de la producció compatible amb el medi. Les energies renovables són en principi inesgotables, no contribueixen a l’efecte hivernacle i permetrien combatre, a llarg termini, el canvi climàtic i –a diferència de la nuclear- són segures i netes: no generen residus ni són una amenaça (recordem Txernòbil).

A les Illes Balears, parlar d’energies renovables és parlar d’energia solar i d’energia eòlica. L’eòlica és usada des de fa segles: els molins de vent, fariners i d’extracció d’aigua, no són altra cosa que formes tradicionals d’aprofitament de l’energia eòlica. També ho és la navegació, mil·lenària, a vela.

En el nostre temps, parlar d’energia eòlica no és parlar d’un potencial de futur, sinó d’un fet de present. El 2005 a l’Estat espanyol s’havien invertit més de quatre mil milions d’euros en energia eòlica; existien aleshores més de 350 empreses que havien creat més de 7.000 llocs de treball i els més de 8.000 MW de potència eòlica instal·lada ja aleshores evitaven l’emissió a l’aire de nou milions de tones de CO2 i convertien Espanya en el segon estat del món en aquest camp. El Pla de Foment de les energies renovables establia l’objectiu dels 9.000 MW arreu de l’estat per al 2010, i el Pla d’Infrastructures energètiques l’elevava a 13.000 MW. Ecologistas en Acción de Cadis sosté que es pot arribar als 25.000 MW en aquesta data.

L’energia eòlica ja proveïa el 6’5% de la demanda elèctrica espanyola el 2004 i superava l’energia nuclear com a font de producció. Quant al seu impacte sobre l’ocupació, el Worldwatch Institute ha calculat que cada MW eòlic instal·lat genera vint llocs de treball i cinc vegades més llocs de treball que una central tèrmica.

Un altre impacte positiu de l’energia eòlica és la independència energètica. Des del moviment ecologista balear s’ha estat sempre molt crític amb la connexió elèctrica submarina amb el continent. Els avantatges de la connexió són evidents: eviten la instal·lació de centrals elèctriques en un territori petit i fràgil com el de les illes. Però amaguen els desavantatges: la insolidaritat (les emissions de contaminants que no volem aquí es fan allà i igualment van a l’àtmosfera) i la dependència. En un moment en què s’és especialment sensible als impactes de les instal·lacions de transport d’energia (el naufragi del Prestige, l’oposició a la línia de Molt Alta Tensió pels Pirineus, la lluita de can Pastilla contra el gasoducte...) i en què la inestabilitat política dels països productors d’energia amenaça directament el nostre benestar, s’ha de posar l’accent en l’autosuficiència energètica en la mesura en què sigui possible, sigui econòmicament justificable i no suposi un perjudici ambiental superior al del transport. Novament l’energia eòlica dóna satisfacció a totes aquestes demandes.

Hi ha molt de camp per millorar: Dinamarca produïa, ja fa alguns anys, el 20% de la seva energia mitjançant molins aerogeneradors. Res no ens impedeix seguir aquest camí d’autosuficiència, progrés i sostenibilitat. Quant als impactes negatius de l’eòlica, s’han d’evitar mitjançant una ordenació rigorosa d’aquest recurs. Cal un mapa d’espais susceptibles d’acollir aquesta mena d’instal·lacions i cal evitar al màxim que s’ubiquin en àrees naturals d’interès i, especialment, en zones amb presència d’aucells protegits. S’han de minimitzar, en aquest sentit, els impactes negatius sobre la fauna, la vegetació i el paisatge. I allò que és inadmissible és la improvisació a cops de resposta puntual de l'Administració a demandes de la iniciativa privada.

On s’ubiquen, doncs, els molins, si ningú no els vol al pati de casa? Una opció possible és enmig de la mar... No és cap doi. A Dinamarca hi ha parcs eòlics amb dotzenes de molins enmig de la mar. Greenpeace va fer públic un informe que sostenia que a la costa espanyola hi havia un potencial eòlic explotable de 25.000 MW... és cosa de pensar-ho. L’eòlica off-shore (enmig de la mar) minimitza l’impacte paisatgístic (els aerogeneradors, a 10 km de la costa, es veuen tant com un bolígraf a 15 metres) però en canvi resulta molt més costosa d’instal·lar, i més en aigües profundes. S’ha de mirar, finalment, que no interfereixi en les activitats pesqueres o de conservació del medi marí i s’han de tenir en compte les rutes migratòries de les aus a l’hora d’elegir la ubicació dels molinars.

Encara un apunt: el debat sobre les fonts d’energia i sobre les possibilitats de les energies renovables no ens han de fer perdre de vista que, en la batalla per reduir les emissions de CO2, també s’ha de posar l’accent en l’estalvi energètic i en la reducció de consums innecessaris. L’abús de la il·luminació nocturna, especialment pel que fa a la il·luminació pública, el sobreconsum elèctric de moltes llars, la incapacitat de les administracions per implantar unes normes de construcció bioclimàtica que evitin l’abús dels aires condicionats i les calefaccions, el retorn a uns ritmes de vida més compatibles amb el nostre clima (aquells estius a l’ombra, amb infants obligats a fer horeta durant les hores del migdia, la recerca de les correnties d’aire, les converses a la fresca en carrers no invadits per l’automòbil...). Sense ignorar que la major responsabilitat en les aportacions de gasos d’efecte hivernacle les té el transport i que el Govern de Jaume Matas ha jugat només a la carta del transport més contaminant: el cotxe privat, amb inversions empenyorades per a trenta-cinc anys en autopistes mentre que ni un metre de raïl de tren no ha estat posat en tota la legislatura ni res s'ha fet per millorar el transport col·lectiu en autocar.

Són elements per a un debat que els ecologistes hem d’afrontar amb rigor i arguments i que la societat llucmajorera no pot ignorar.

Categoria: Territori, medi ambient. Comentaris: (1). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.