facebook twitter flickr youtube Sindicacio

PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

Vint anys d'"intercambio de parejas"

psmllucmajor | 03 Febrer, 2007 19:36

El primer Ple de l'any, a part d'algunes qüestions de trascendència, serà recordat per algunes anècdotes definitivament hilarants. La raó és el retorn a la Sala -tras larga ausencia- de l'ínclit humorista Sr. Rabasco Ferreira que, si no fos per les malvestats que comet en el nostre terme, solo o en compañía de otros, seria de veure només per l'animació que dóna a la Casa de la Vila. El preu de l'espectacle, però, és excessivament onerós per a un ajuntament en el límit de la fallida tècnica.

La primera carnavalada d'enguany ha estat dir que, en la manifestació contra la violència de gènere que va reunir el bo i millor de Llucmajor, hi havia gent que practica el intercambio de parejas. Ara resulta que tenim un poble d'allò més in i nosaltres a la parra! Ja ens haurien pogut avisar els organitzadors que la cosa anava per aquí... perquè pellucar -allò que diríem pellucar- no pellucàrem res des res. Com diu el coverbo: or-ga-nit-za-ci-ó!

Segurament, però, a Rabasco Ferreira el va trair el subconscient i es devia referir a l'intercambio de parejas que practiquen, des de fa vint anys justs, ell mateix i el Partit Popular. Sempre amb el mateix resultat: rodar totes les cambres de l'hotel per anar a raure, un pic i un altre, al llit del legítim.

La cosa va començar el 1987 quan el senyor Rabasco, aleshores CDS, va negociar el lliurament de l'alcaldia al candidat popular (aleshores es deien AP). Ordres de Madrid i d'última hora l'obligaren a votar-se a si mateix i donar així l'alcaldia a la llista més votada: la del PSOE. S'integrà tot d'una en l'equip de govern de Joan Montserrat però abans d'acabar l'estiu ja s'havien tirat els trastos pel cap: el batle el va fer fora per les seves constants deslleialtats i sortides de to. Durant els tres anys següents, Rabasco -que mentrestant havia mudat de parella domèstica en deixar el CDS i fundar una ASI a la seva mida- fou el martell del Govern municipal socialista.

Les eleccions de 1991 marcaren el zènit del rabasquisme. ASI, amb una campanya desmesurada, obtingué tres regidors que varen córrer a pactar amb el PP i entronitzaren a l'alcaldia l'ex-conseller Gaspar Oliver, fundador del règim PP-ASI que ens ha governat durant els darrers setze anys.

Tanmateix Rabasco fou un soci esquiterell: el seu costum de ficar el nas en qüestions urbanístiques provocaren desencontres greus amb poders fàctics locals i la coalició PP-ASI acabà com la processó de la moixeta.

Nou canvi de parella: els dos regidors d'ASI deixen Rabasco plantat i mantenen el pacte amb el PP, que acaba la legislatura amb el suport dels dos trànsfugues i barallat a mort amb Rabasco. Les gravacions dels plenaris d'aquell any són dignes del millor show televisiu: un espectacle d'insults i acusacions tan greus que no gosam repetir-les sense parlar abans amb els nostres missèrs.

Els comicis de 1995 deixen fora de joc el partidet fundat pels escindits d'ASI i Rabasco greument ferit. Obté per la mínima l'acta de regidor i reinicia la seva guerra contra el PP. Tanmateix, quan des de l'oposició advertim que no tolerarem el desgovern en el municipi ni el xantatge permanent i anunciam la interposició d'una moció de censura es donen dos fets simultanis: al PSOE li surt un trànsfuga, que assegura la majoria del PP, i Rabasco i els populars es perdonen totes les ofenses a canvi... naturalment de quatre cadires.

Reconciliat amb la parella legítima i ben assentat el Règim (PP-ASI), el partit de Rabasco pren nova volada: li deuen ploure els doblers perquè comença a pagar campanyes de publicitat impensables en una força minúscula i s'especialitza en atiar dos o tres fantasmes col·lectius de l'Espanya més negra:

a. la xenofòbia.

b. l'anticatalanisme.

c. el ressentiment dels que (auto-)proclama "forasteros" contra els mallorquins ("los que hablan catalán").

Tot això adobat amb la demagògia populista i cutre habitual en el personatge, que no dubta a col·locar a dit un conegut neofeixista palmesà dins de l'ajuntament per després treure'l -literalment- al carrer amb una coça en els senyals. Durant aquests anys l'intercambio de parejas es limita a les bregues generalment a mort amb els seus successius número dos. Amb el temps només Guillermo Roig (un al·lot que arribà a dir en un míting que "yo también soy forastero") resistirà la companyia de nuestro líder, el qual, en una biografia autoritzada, es proclama admirador (simultani!) de Suárez, Gaddafi, Perón y José Antonio. De l'intercanvi de parelles al cacau meravellau! Cacau mental, si més no.

Ben untada la maquinària, el seu partit reviscola. D'aleshores ençà no baixarà dels dos regidors ni tornarà a trencar els pactes amb el PP. El mandat consistorial 1999-2003 marca el paroxisme de l'entente PP-ASI i comencen a publicar-se el informes que denuncien el saqueig de les arques municipals a mans d'una trama d'empreses que tenen un únic denominador comú: Rabasco i ASI.

Nou intent d'intercanvi de parelles: durant la campanya de 2003 el PP, desprestigiat per un pacte que és l'escàndol de la Vila, demana una majoria electoral suficient "per poder governar totsol". El poble (què hi farem!) la hi dóna i, el PP, naturalment, se'n desdiu del que ha dit i corre a pactar amb ASI... sense cap necessitat de fer-ho.

Segueix el ball de saló perquè un incident durant la campanya desperta l'animadversió entre nuestro líder i el director de El Mundo, Eduardo Inda. Comença aquí la crucifixió mediàtica de Rabasco en l'òrgan periodístic de la dreta mallorquina. Així i tot, el batle Lluc Tomàs el defensa a ultrança malgrat l'escalada d'ASI -que es permet perseguir la directora del Llucmajor- i segueix signant els decrets d'alcaldia que l'han menat a declarar a la barra en qualitat d'imputat. I al poble ja li fan tiro al plato per rastrojos. Fins que, una vegada més, es demostra que el quart poder pot ser més fort que el segon i el tercer: el que no havien aconseguit ni regidors, ni lleis, ni jutges, ni fiscals, ho aconsegueix la premsa. Lluc Tomàs prescindeix, a la fi, i aparentment, de Rabasco.

Canvi de parella. Rabasco jura davant un notari que no tornarà a pactar amb el PP (us sona de res?). I fins i tot es nega a assistir als plens durant mesos.

S'acosten les eleccions. Nou pas d'aquest ballet tragicòmic: gener de 2007, Rabasco s'acosta al Ple. Hi entra. Vota disciplinadament amb la majoria i -en el seu estil habitual- aprofita el torn obert de paraules per insultar a tort i dret. L'argument? El mateix que el del PP en aquests dies de batles imputats i presons preventives: "tots som iguals". "No, senyor Rabasco, no es confongui: no tots som iguals. Jo no som igual que vostè" aquesta va ser la resposta de la nostra regidora, na Joana Lluïsa Mascaró.

El ball va per aquí: el PP, assetjat pels mil fronts judicials en què l'ha posat la corrupció que ha promogut o consentit durant tants d'anys, mirarà d'escampar brutor. I en Rabasco s'oferirà, una vegada més, a fer-li de potent ventilador. Doblers, mai no n'hi han faltat. Ni tribunes.

I tal dia farà vint anys.

Lliçó: Les pallassades s'obliden, els doblers volen, la corrupció engendra més corrupció, i el ciment, l'asfalt i la destrucció prosperen. Aquesta comèdia no fa gràcia.

Categoria: Gastòrum, amics i corrupteles. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.