facebook twitter flickr youtube Sindicacio

PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

Els tres Onze de setembre i Llucmajor

psmllucmajor | 11 Setembre, 2007 12:53

Tres Onze de setembre es commemoren avui: i tots tres són tristos i mals de passar. El més recent ens afecta de lluny però endins. El més llunyà ens afecta de prop i cada dia. I cap no ha passat per Llucmajor sense deixar-hi algun rastre

.

El darrer dels Onze de setembre és el de 2001. Els atemptats d’aquell dia a Nova York i Washington generaren un estat de temor a Occident del qual encara no hem sortit i que incidí molt negativament en la mentalitat col·lectiva: aquell dia guanyaren una batalla els demagogs que volen veure un món en guerra, un enfrontament èpic, un xoc de civilitzacions... Aquesta manera de pensar, la que ha dominat a Washington els darrers sis anys i la que domina bona part del discurs públic, ens aboca al desastre: ens empeny a ignorar els camins de la convivència, ens enverina la ment amb el mal de la desconfiança i el temor i situa les nostres illes –i singularment la nostra ciutat, més multiètnica que mai- en la cruïlla d’una guerra i no en la d’una trobada fructífera de continents, mars, gents i cultures. Llucmajor, Mallorca i la Mediterrània no necessiten la retòrica del xoc de civilitzacions sinó la recerca compartida dels camins de la pau, la convivència i els valors humans. La nostra Mallorca és la de Ramon Llull, el savi que a Randa inventà una Art per trobar la veritat comuna a moros, jueus i cristians. Aquesta Mallorca volem, no la que fa por als infants amb la bubota del "moraco".

 Aquell onze de setembre també ens afectà les butxaques: repercutí en el turisme, la nostra primera indústria. La intranquil·litat econòmica generada pels  atemptats –juntament amb les pressions d’alguns elements de les patronals i una campanya de terror laboral- fou un dels detonants de la derrota del Pacte de Progrés a les eleccions de 2003. I d’allò que se’n derivà: una destrucció del territori de Mallorca sense precedents i una onada d’incultura i corrupció inèdites en la nostra fresca democràcia. Llucmajor n’ha estat, també, singularment afectada: en la incultura, en la corrupció i en la destrucció de la terra.

 Les conseqüències globals de l’11-S han estat encara més greus: la desmesurada resposta dels EUA –invasions d’Afganistan i d’Iraq- ha sumit l’Orient Mitjà en el caos i la destrucció: els morts a l’Iraq es compten per centenars de milers i les matances són quotidianes. El fracàs dels EUA i d’Occident és extensiu a tota la regió: l’Afganistan i el Pakistan són lluny de la normalitat i l’activitat de les guerrilles islamistes és, com més va, major; la revolució teocràtica de l’Iran s’ha endurit; parlar de procés de pau a Palestina és un sarcasme; la invasió israeliana del Líban ha trencat l’evolució del país dels cedres cap a la democràcia, la normalitat i el benestar; i el règim sirià no ha deixat de ser una dictadura. Tot és pitjor que fa sis anys: nosaltres tenim menys llibertats civils; amb l’argument de la seguretat se’ns sotmet a controls humiliants cada vegada que viatjam i se’ns espien sistemàticament les comunicacions http://europa.eu/bulletin/es/200211/p103041.htm mentre els nostres governs fan la vista grossa sobre l’escàndol universal que és el camp de detenció de Guantànamo i la pràctica sistemàtica del segrest i la tortura de ciutadans europeus per equips d’agents nordamericans que, ben sovint, fan escala a Mallorca i descansen, entre nosaltres, a l’hotel de la Marriot a Son Antem. Podeu anar-ho a encalçar aquí: http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=171082  

El segon Onze de setembre fou el del 1973 a Xile. La CIA hi preparà un cop d’Estat que acabà amb la democràcia xilena i ofegà en un bany de sang l’experiència de socialisme democràtic del president Salvador Allende i la Unitat Popular. La dictadura del general Pinochet caigué, finalment, per la resistència popular, però avui la democràcia xilena no deixa de ser una democràcia vigilada amb greus problemes socials que es deriven de les polítiques neoliberals impulsades per la dictadura i amb les quals els governs electes no han gosat de trencar. L’emigració és, encara avui, una solució per molts de xilens com ho fou no fa tants d’anys per als llucmajorers. En són testimoni els vincles de Llucmajor amb aquella república americana, ben visibles en el paisatge urbà, la toponímia i l’arquitectura (per exemple, en el magnífic edifici indià de Ca ses xilenes, al carrer del Bisbe Taixaquet). Xilens i llucmajorers tenim, a més, una lluita compartida contra la multinacional espanyola ENDESA en defensa dels nostres territoris i formes de vida. Uns combats tanmateix incomparables: els separa la distància que va de la festa a  la tragèdia i del manteniment del lleure a la lluita per la supervivència. A Llucmajor, la nostra lluita acabà en victòria (aturàrem la central tèrmica de s’Estellela) però a Xile ha acabat amb la deportació de 4,000 pehuenche de la vall del Bio-Bio, expulsats de les seves terres ancestrals per donar pas a una monstruosa central hidroelèctrica: http://www.galeon.com/sloren/mapuche01.htm.  

El primer dels Onze de setembre fou el de 1714. Després de quinze mesos de setge i d’una resistència desesperada i heroica, cau la ciutat de Barcelona en mans de l’exèrcit francocastellà. Aquella derrota significa l’extinció de l’Estat i de les llibertats catalanes; i un any més tard, l’onze de juliol del 1715, les tropes de Felip de Borbó entraren a Mallorca, sola i abandonada davant els seus enemics. Aquell dia de juliol es consumaren les derrotes d’Almansa i Barcelona, s’extingiren les llibertats mallorquines i es posà punt i final a cinc-cents anys d’història sobirana: el Regne de Mallorca passà a ser tractat com una província castellana. I això, fins avui i encara ara.  

L’ocupació borbònica no fou pacífica: es va dissoldre l’èxèrcit mallorquí, que capitulà després de deu anys de lluita, els homes foren obligats a prestar servei militar (la contribució de sang) en terres llunyanes i a les ordres de Castella, les armes ens foren incautades i la població local –a Llucmajor, sense anar més lluny- es defensà a pedrades dels abusos de les forces d’ocupació franceses i castellanes (a la vila, la gent apedregava de nit els dragons d’una companyia que s’hi havia establert).  

D’aquelles derrotes de setembre i juliol provenen bona part dels nostres mals d’avui: la pèrdua de la sobirania, el centralisme, la imposició de les lleis de Madrid, l’arraconament de la nostra llengua i cultura i l’espoli fiscal que patim a mans d’un Estat de rapinya... l’Estat espanyol que es va fundar sobre les cendres de Barcelona l’onze de setembre de 1714. Bo és recordar-ho, per això hem inclòs aquest enllaç magistral en el nostre dietari: http://www.11setembre1714.org/

 1715·DONEC PERFICIAM·2015

Categoria: Memòria. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.