PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

«No me perdonaria si en aquest moment no demanàs al Govern, i al seu president, que tenguin coratge i que siguin valents, coherents i fidels al seu poble». Les paraules de l’esposa de’n Toni Roig, dites anit, amb una enteresa admirable, en el claustre de la Real, posaren el dit en les nafres que la pèrdua del músic i del mestre ens ha deixat obertes: el buit que provoca el sobtat adéu d’una persona valenta, coherent i que estimà el seu poble; el vertigen a què ens aboca la constància de la dubtosa lleialtat, al país i a la paraula donada, d’uns dirigents que havien d’encarnar-ne els millors anhels. L'adéu a Toni Roig a la Real podria haver estat un adéu a la Real: no fou així i, enmig del dolor, s'aixecaren -una vegada més- la lluita, la ràbia i l'esperança. Els amics que anit acomiadaren l’ànima d’Al Mayurqa varen interpretar de la mateixa manera el missatge del músic de la barba profètica. Quan en Biel Majoral cantà aquests versos de la Porrassa:

«¿Què té aquesta terra nostra

que congria traïdors:

diputats i senadors... »

una ovació l’interrompé, la mateixa que esclatà en sentir, entre les veus de la coral de la Real, la veu de’n Toni que, una vegada més, clamà:

«no mos fareu callar

encara que ens prengueu la vida!»

Perquè el claustre de la Real, l’escenari de tantes festes i batalles, anit tornà a ser un fortí de la dignitat: el bastió dels amics de’n Toni Roig. En Biel Majoral hi cantà:

«Sempre hi haurà un Toni Roig,

persona de llengua viva,

perquè mos ensenyi el goig

de la lluita col·lectiva:

tant és ara com abans

perquè això ja ve d’enrere

només hi ha una senyera

dels Països Catalans».

I acomiadàrem en Toni Roig amb paraules dels seus amics i amb castells dreçats entre cintes i geranis mentre els germans Martorell tocaven la Muixeranga i Al Mayurqa, ja sense el mestre, feia sonar el Bolero de Pòrtol.