Administrar

De gavets, cadires, bancs i banquets

psmllucmajor | 21 Octubre, 2007 23:33

El gavet és el nom amb què a Llucmajor es designa la menjadora de porcs i gallines: un “caixó de fusta llarguer i baix de costats, amb les parets interiors embiaixades”, diuen el senyor Moll i el canonge Alcover; i a Llucmajor, per extensió, el gavet denomina les institucions públiques i molt especialment l’Ajuntament. Quan hom diu d’algú que “ja ha arribat al gavet” vol significar que s’ha ficat en política i que ha aconseguit d’entrar a les institucions, preferiblement en el grup que les governa. El símil entre polítics i porcs no cal que sigui explicat, i el que s’estableix entre institucions i menjadores tampoc. L’ús no és recent: els nostres avis ja feien servir el mot en aquest sentit, així que el mal no ve d’ara. Com a mínim deu datar de la Restauració, diríem, encara que agrairem qualsevol informació al respecte.

L’escepticisme popular davant la política no ens hauria de venir de nou: l’espectacle que oferim massa sovint és lamentable. Això no significa que sigui just ni convenient, un tal escepticisme: frases com “tots són iguals”, o “el porc val més que estigui gras, així no té tanta de gana”, amaguen sovint una consigna de la dreta: votau-nos a nosaltres que tanmateix no hi ha esperança de millora, els altres seran iguals o pitjors i, per tant, podeu-nos perdonar els nostres latrocinis perquè, com va dir l’Honorable Miquel Ramis –portaveu del Govern de Jaume Matas-, “la corrupció és inherent a la condició humana”. Encara que dubtam que una frase tan rodona –què putes deu voler dir inherent?- hagi sortit dels bigots de l’ex-Honorable Ramis, aquest Montaigne d'Alcúdia defineix perfectament el pensament i el discurs de la dreta: el discurs que, diria Gramsci, és l’hegemònic –ai!-, pel que sembla.

CONSELL DE MALLORCA: S’HA ACABAT LA REPARTIDORA

Tanmateix, no és veritat que tots siguem iguals, en això de la menjua. No ens hauria de passar desapercebuda aquesta notícia: en temps del PPUM el 90% de les subvencions del Consell Insular es donaven a dit (1), segons que han detectat dos síndics de comptes a petició d’un jutge (2) i després de reiterades denúncies nostres; ara, amb el primer pressupost del nou govern de centre-esquerra, la quantitat del desordre ha baixat a la meitat: el 45% (4). No ens n’alegram de més: no es pot ser mig honest; s’ho és o no s’ho és. I, a més, com la dona de Cèsar, hem de semblar-ho. Som, per tant, encara lluny de l’ideal –que seria el zero-, però anotam que la presència de les esquerres plurals a les institucions ha servit, si més no, per atenuar la magnitud de l’escàndol –i no oblidem que el partit a qui s’atribueixen la major part dels abusos relacionats amb el repartiment de subvencions encara és dins del Govern i encara és decisiu per configurar majories.

La diferència entre una majoria PP-UM i una UM-PSOE-Bloc és que l’ús discrecional dels doblers públics passa de ser la norma a ser una pràctica encara massa habitual. No gaire, però alguna cosa hem avançat.

I si el gavet del CIM ha minvat de mida ara que podem vigilar-lo, en part, nosaltres –i tant na Joana Mascaró, la vicepresidenta, com en Maties Garcies, un dels directors insulars de la cosa, ens mereixen tota la confiança d’aquest món-, esperem que la Sindicatura de comptes, la Fiscalia i el Jutjats facin bé la seva feina i posin les peres a quarto als qui hagin pogut caure, hagin caigut o puguin caure en la temptació d’administrar els béns públics com si fossin una menjadora per a les pròpies gallines. Allò que no acceptarem seran lliçons de moralitat del PP ni, menys encara, que aquests senyors ens demanin a nosaltres comptes del mal ús dels diners que es féu quan ELLS (3) governaven. La santa barra del senyor Jaume Font, que ara demana explicacions a la presidenta Armengol pel gastòrum que feren les conselleries del PPUM en el quatrienni M&M (Matas & Munar), es demostra, una vegada més, indestructible. Però la seva manca de sindèresi és, per desgràcia, massa freqüent en un país que –com s’ha dit- massa sovint s’assembla a una Sicília sense pistoles, per ara.

Un apunt final: confiem, encara, que la societat civil d’aquesta illa tengui en major estima la seva pròpia dignitat i autonomia i les associacions no caiguin mai en el joc gallinaci d’acceptar la ració de blat-mill a canvi d'una eixalada, dos silencis i tres lleialtats de corral. La independència val alguna cosa, i sovint és incòmoda. Però ho paga.

NO TOTS SOM IGUALS

Se’ns ha retret, als partits del Bloc, d’haver-nos aferrat massa aviat “a les cadires”. Els que ho diuen –i molts ho fan de bona fe- no s’han equivocat mai tant: els nostres dirigents –Biel Barceló, Miquel Àngel Llauger, Antoni Alorda... – no en tenen, de cadira: la de diputat l’han guanyada a les eleccions i la mantendran tant si el Bloc segueix dins el Govern, com si en surt. I pel que fa als companys que han assumit càrrecs de Govern, tots ells –Vicens, Ramon, Mascaró...- tenen la vida prou resolta com per poder viure sense els maldecaps d’una feina pública –i per al bé públic- que assumeixen des de la responsabilitat i no des de l’ànsia de lluïment. De l’enriquiment no cal ni parlar-ne. O potser sí: sortim d’una etapa en què els polítics adquirien palaus. Per això els candidats del Bloc varen publicar en campanya electoral una declaració d’interessos que, podeu estar-ne segurs, no variarà substancialment en aquests quatre anys. La declaració de béns i d’interessos dels candidats no fou només un argument de campanya, encara avui és un compromís vigent. La podeu consultar a l’apartat de documents de la web del Bloc o, directament, en aquesta adreça d’Internet:

http://www.blocpermallorca.cat/documents.php?prox=32&pagina=5

La declaració de béns de na Joana Lluïsa Mascaró (la meitat d’un habitatge a Llucmajor, la porció d’un solar per devers Maó i una hipoteca de 56.000 euros) la podeu llegir directament aquí deçà:

http://www.blocpermallorca.cat/documentos/Mascaro_43.pdf

Estam segurs que d’aquí a quatre anys les carabasses no hauran tornat cotxes, les Joanes Princeses, ni les hipoteques palaus. Perquè no tots som iguals.

PER UN GOVERN AUTÈNTICAMENT DE PROGRÉS

En un apunt anterior donàrem algunes raons per sortir del Govern en el context de la crisi de Son Espases; finalment s’ha imposat la tesi que aconsella quedar-hi, per ara. I en una organització democràtica –i el PSM ho és- comanda la majoria. Certament que el president Antich ha actuat irresponsablement o ha mentit –i ens ha mentit- en allò de Son Espases; certament que s’ha trencat la confiança en el Govern; certament que el PSOE ha violat un acord de Govern acceptant els fets consumats del PP a la Real; certament que actuacions com les de l’Ajuntament de Palma a ses Fontanelles són decebedores, covardes, inadmissibles... Perquè cada pam d’aquesta terra val un món. Però no és cert que aquest Govern sigui com l’anterior: l’increment de les partides d’acció social en el Consell de Mallorca, la limitació de les subvencions directes, l’inici d’una batalla interna contra el clientelisme, la prioritat pressuspostària que el Govern concedeix a l’habitatge, la Sanitat, l’ensenyament o el transport públic, la promesa de fer escoletes en comptes de palaus de l’Òpera, o trens en comptes de noves autopistes, o la catalanització d’IB3 i el retorn de les Balears a l’Institut Ramon Llull... són signes radicals d’un canvi de prioritats en l’aspecte social i en el territorial i d’un nou tarannà pel que fa a la qüestió lingüística i al tema, cabdal, de l’honradesa dels polítics i la dignitat de la política.

Per tant, ens trobam davant un Govern que ha comès errades importants, que ha traït la nostra confiança en una qüestió de primera importància i que no és tan valent com voldríem, però equiparar-lo a un Govern del PP o del PPUM seria injust. Cal donar-li més temps de rodatge per fer-ne una avaluació completa i després, i només aleshores, decidir sobre la seva validesa com a instrument de progrés. En això tendrem algunes ocasions d’or: i les inaugurades disputes entorn de la futura Llei del Sòl o d’una Llei de mesures urbanístiques de caràcter urgent prometen que aquesta qüestió - el territori- serà, una vegada més, el gran cavall de batalla de la legislatura. Ara el Govern de les Illes i el del Consell hauran de decidir si volen passar a la història com una continuació maquillada del PP –donant per bo un Pla Territorial que fixava una Mallorca de dos milions cent mil habitants (2.100.000 habitants!), 5.000 Hectàres d’urbanitzables més, 57 urbanitzacions i 14.000 places hoteleres noves- o fer un canvi notable en aquesta matèria. I en això caldrà estar atents a l’actitud d’UM: aviat es veurà si abjura del seu passat recent de depredador a les ordres del PP i vol convertir-se de bon de veres en un partit mallorquinista i “centrat en Mallorca”, o si vol continuar 25 anys més repartint grava i traginant les subvencions a camionades. Estarem a l’aguait. I no sense esperança.

DE LA CADIRA AL BANQUET, AL BANQUET DELS ACUSATS

No hauríem de parlar-ne tant, que encara li feim propaganda, però en un dietari que vol ser local – i ho té per distinció- no podem ignorar les darreres paraules de l’ínclit senyor Rabasco Ferreira: “La señora Mascaró debe volver al banco de la oposición de donde nunca debió salir”, declarava ahir al DM. Si el PSM i el Bloc han de deixar les cadires del Govern i tornar als bancs l’oposició és cosa que decidirà el poble –i que decidirem nosaltres en funció del que creguem que és més convenient per Mallorca-. Al PSM, remar en el banc de l’oposició no ens molesta gens ni una mica: a Llucmajor hi hem passat dotze dels setze anys que portam a l’Ajuntament; a Mallorca hi hem estat vint dels vint-i-vuit anys de governs insulars, i a les Balears vint-i-quatre dels vint-vuit anys d’autonomia i preautonomia que han passat des del 1979. A l’oposició hem estat, en suma vint-i-set dels trenta un anys que hem passat com a partit. No ens sap greu remar contra corrent –quasi ens diverteix-: però allò que no farem és consentir, per deport o diversió nostra, que algunes persones, amagades darrera les sigles d’un partit o l’aire d’una idea, saquegin aquest municipi o aquest país com –decidiran els jutges si per ventura és cert que- ho ha fet el senyor Rabasco, sol o en companyia d’altres –Aldao, Tomàs-, a Llucmajor: municipi de la caixa i de l’alcaldia del qual n’ha tengut les claus durant dues dècades el nuestrolíder d’ASI. Dues dècades, la major part de les quals el regidor Rabasco Ferreira les ha passat en cadira de vellut i a l’ombra del PP. Cregui’ns, senyor Rabasco, que s’està millor al banc de l’oposició que al banquet dels acusats. Només ens queda una pregunta per fer-li: qui paga el marisc? Vostè o el senyor Oliver? O van a escot, volem dir a la mallorquina? Perquè ja se sap que “a escot no hi ha res car”.

I una constatació final: el primer mes que no ha cobrat de l’Ajuntament, Rabasco l’ha deixat. Ens ha deixat. Aquest és el límit del seu desinterés. Les gràcies li siguin dades.

ACCUSATIO MANIFESTA

Llegim en el DM d’ahir que “Rabasco niega mantener un pacto con el PP”. No ho pot dir més clar. I hi llegim això altre: “Lluc Tomàs pide calma, pero no descarta iniciar contactos con ASI”. Vol dir que, després del marisc, no descarta “iniciar contactes”? La cosa puja de grau: ara li diuen “iniciar contactes”. Afirmen els experts que en els matrimonis estables és molt convenient renovar les passions. I és que el gavet, segons el diccionari, també serveix “per a tenir-hi coses en remull, etc.”. Idò i etcétera.

____________________

Notes i retalls de premsa:

1. El 90% de las subvenciones del Consell se dieron ´a dedo’. Un informe de la Sindicatura de Comptes referido a las subvenciones concedidas por el Consell de Mallorca en 2004 muestra que el 90% se otorgaron a dedo (DM, 20 d’octubre, portada).

2. DM, 20 d’octubre, p. 10: El Consell admitió facturas sin relación con las subvenciones concedidas. La Sindicatura de Comptes denuncia que el 90% de las ayudas otorgadas en 2004 fueron a dedo MIGUEL MANSO. PALMA. La Sindicatura de Comptes se ha topado con un rosario de ´agujeros negros´ en las subvenciones concedidas por el Consell de Mallorca en 2004. Las "deficiencias" afectan tanto a las áreas gestionadas por UM como por el PP. El informe correspondiente a las cuentas del ejercicio 2004 analiza varias ayudas de la institución insular y en todas tropieza con defectos. Destacan los 1.189 euros aportados a la asociación Amics de s´Obelisc por su participación en el programa ´Conèixer sa Dragonera´, del departamento de Medio Ambiente dirigido entonces por Miquel Àngel Borràs. La Sindicatura de Comptes, el órgano fiscalizador de las administraciones locales, dice al respecto: "Algunas de las facturas justificativas no tienen relación con el objeto de la subvención". Hace más de un año el PSM desveló que Amics de s´Obelisc nació en 2004 de la mano de varios miembros de UM y, desde entonces, ha sido regada con fondos públicos. /// EL ESTUDIO NO APARECE Otro de los expedientes descritos en el informe se refiere al Institut d´Estudis Ecològics, recompensado con 5.351 euros del programa ´Conèixer sa Dragonera´. De la cantidad ingresada sólo documenta 1.500 euros, y lo hace mediante recibos "en vez de facturas". Para colmo, en el expediente "no consta ningún ejemplar del informe resultante del estudio subvencionado", recrimina. En otra ocasión detecta que una de las empresas agraciadas, Ambbit Digital S.L, aporta una factura de 2.200 euros donde no se indica los datos del beneficiario. La Sindicatura de Comptes se muestra especialmente crítica con el reparto de subvenciones nominativas (a dedo). De los 13,48 millones concedidos en 2004, el 90% corresponde a este tipo pese a que la Ley 5/2006 exige que se use este mecanismo de manera "restrictiva". Entre las ayudas nominativas se hallan los 5,4 millones destinados a entidades dependientes del Consell y a TIRME, la empresa concesionaria de la gestión de residuos. El Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca (ISSEM), a cargo del PP en aquel momento, también acumula incidencias. El caso más sangrante se refiere al Comité de Temps Lliure i Promoció Esportiva de Mallorca, que ingresa 998.000 euros y aporta justificantes por valor de 27.000 euros correspondientes al periodo 2003, cuando las ayudas se refieren a actividades de 2004. Asimismo, esta entidad incurre en duplicidad de justificantes por valor de otros 27.000 euros.

3. DM, 20 d’octubre, p.10: 696.000 EUROS GASTADOS PESE AL INTERVENTOR. El Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca (ISSEM), en manos del PP en 2004, aprobó 29 expedientes de reconocimiento extrajudicial de créditos por un importe próximo a los 500.000 euros pese a la disconformidad de la Intervención Delegada del ISSEM, departamento encargado de autorizar y fiscalizar ciertas operaciones para asegurar su corrección. Así lo indica la Sindicatura de Comptes en su informe de las cuentas correspondientes al año 2004. El reconocimiento extrajudicial de créditos suele llevarse a cabo cuando la partida de gasto prevista no aparece incluida en los presupuestos de ese año o cuando se asumen facturas de ejercicios anteriores. Por otra parte, la Intervención Delegada del ISSEM también "va a fiscalizar de disconformidad 13 expedientes" dirigidos a afrontar unos gastos que ascendieron a 196.000 euros. En todos los casos, indica que el informe, se debe a "cuestiones relativas a procedimientos de contratación, donde destacan principalmente los fraccionamientos no admitidos".

4. El Consell recortará casi a la mitad las subvenciones que se conceden ´a dedo´ (DM, 21 d’octubre, portada).

Gastòrum, amics i corrupteles | Següent | Anterior | Comentaris (9) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1. Tothom col·locat

    Patriograma

    Respireu a fons per poder llegir d’una tirada: President del Govern, Consellers de Presidència; d’Economia, Hisenda i Innovació; de Turisme; de Mobilitat i Ordenació del Territori; d’Educació i Cultura; de Salut i Consum; de Medi Ambient; d’Afers Socials, Promoció i Immigració; d’Habitatge i Obres Públiques; de Treball i Formació; de Comerç, Indústria i Energia; d’Agricultura i Pesca; d’Esports i Joventut; d’Interior. Uf...! Feu-me cas. Atenció: Aspireu, expireu. Aspireu, expireu... Continuem. Directors Generals d’açò i d’allò. Presidència, onze direccions generals. Economia, set. Turisme, dues. Mobilitat, tres. Educació, vuit. Salut, cinc. Medi Ambient, cinc. Afers socials, quatre. Habitatge, dues. Treball, cinc. Comerç, cinc. Agricultura, tres. Esports, dues. Interior, tres. Vius! Nova tanda d’exercicis respiratoris i endavant. Secretaries generals? Una per conselleria. És a dir, setze. I a més a més, entitats, consorcis, escoles, fundacions, instituts, la qual cosa comporta nous presidents, vicepresidents, directors, secretaris, responsables (de departament, de programes, d’iniciatives, de protocol, etcètera, etcètera, etcètera), caps de premsa, gabinets de premsa, gabinets de protocol i xofers, infinitat de xofers. Els governs, com més minúsculs, més xofers. Fixeu-vos en Santo Domingo, Costa Rica, etcètera. Ara: exercicis respiratoris i un tassó d’aigua. Si algú pateix del cor o no té experiència de resar el rosari, que no continuï. Els altres, prosseguim. Assessors: assessors de tot. Assessors d’imatge; de relacions amb els mitjans de comunicació; de promoció interior i exterior; d’agricultura; de literatura, escultura, pintura i confitura; de tecnologia; de creences i religions; d’història; de sanitat i benestar; de teatre, un a cada família; de relacions internes (els moixos anarquistes del Puig de Sant Pere, els dirigents d’AFEDECO i de la CAEB); de relacions externes (presència de Madò Coloma a Frankfurt, el cul escrit en castellà dels futbolistes del Mallorca, Jorge Lorenzo). Coneguts, amics i parents, un fotimer, encara que sigui públic i notori que més d’un va a la feina de puput. Consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera: un patriograma calcat al del Govern. Ajuntament de Palma: els consellers són regidors, però la filosofia és idèntica. Ajuntament de Calvià: la revolució del concepte de poder (Assessors, assessors, assessors! Assessors amb anells Swaroski i Chanel del més car. Pròxim fitxatge: Paris Hilton). Uf...! Punt i a part. Prou! Ja n’hi ha prou. Respireu profundament. Amb una mica de sort, tothom col·locat. I Déu? A aplegar ametlles. Algú les ha d’aplegar.

    Llorenç Capellà. Escriptor.

    Diari de Balears | 22/10/2007, 08:42
  2. aquells que han fet fora el Partit Popular de les institucions més representatives, no es mereixien que la nova l’entesa de govern els prengués literalment el pèl.

    Se’ns ha girat el sant d’esquena

    Llorenç Capellà.

    Aquesta setmana se’ns ha girat el sant d’esquena. Diumenge passat va morir Antoni Roig, una persona cabal. I l’endemà Tomeu Ferrer. Ambdós han estat paisatge d’aquesta terra, veu de revolta. Dijous un fibló va recórrer Mallorca de banda a banda, sense que des del Govern s’adonessin de la proximitat fins que el tinguérem damunt. La senyora Leciñena, que és la consellera d’Interior, va sostenir que l’Institut Nacional de Meteorologia no la va alertar. En conclusió, per fas o per nefas, tots els que havien d’estar a l’aguait eren a la lluna de València. Si en lloc de núvols, allò que ens arribava d’Algèria haguessin estat els sarraïns de Dragut, a hores d’ara no ens lamentaríem de la caiguda d’uns milers d’arbres, sinó del robatori d’ovelles i d’aviram i del segrest de dones i d’infants. De manera que els nostres avantpassats anaven més vius que nosaltres, que en prengui nota la senyora Leciñena. Però anem a pams. El brogit de la tempesta va apagar, momentàniament, els rumors que afirmaven que la decisió de construir l’hospital a Son Espases ja havia estat presa. Tanmateix, ningú no els confirmava. En el programa En obert que dirigeix Rafa Gallego a IB3, Joan Lladó no va voler avançar res d’allò que havia comunicat Antich en el dinar amb representants del Bloc, un dels quals era ell. Cridava l’atenció l’optimisme de què feia gala, Lladó, tot i la catàstrofe climatològica que s’acabava de produir i la que estava a punt de produir-se. Ni la seva mirada ni el posat no reflectien la preocupació de qui passa per moments difícils. Tots els mals vents del món acabaven de sacsejar l’illa. Arrabassaren arbres, feren volar teules, arrossegaren cotxes. Tanmateix, no aconseguiren arrugar-li la corbata, d’un carabassa viu, impecablement nuada sota la nou del coll. Passi el que passi demà amb Son Espases (per divendres) serà un de tants que no dimitirà, vaig dir-me. I ben mirat, per què hauria de fer-ho? Ara mateix s’hauria de sentir renou de cadires a tots els despatxos de l’administració pública. Això, si visquéssim en un país normal. Però, aquí, els que venen muls amb tinya per cavalls de carreres, van onsevulla amb la cara ben alta. He personalitzat el meu mal humor, que és el de molta gent, en Joan Lladó. I som injust, potser. Ho sento, però el vaig veure a IB3 i és, la seva, la darrera fesomia d’un líder del Bloc que he retinguda. Hauria pogut ésser la de qualsevol altre. Pels votants d’esquerra, qualsevol d’ells simbolitza el perfil de la decepció. Que continuen en el govern per a garantir-ne l’estabilitat? Tot i que han estat prou hàbils per a llençar un missatge en positiu, la gent se sent traïda fins al moll dels ossos. Tant per ells, els del Bloc, com pel PSOE. Torno a citar IB3 per fer referència a l’entrevista que, abans de les eleccions, va haver d’emetre amb el socialista Antonio Diéguez. Aquest home, Diéguez, té una facilitat de paraula aclaparadora i va ésser especialment brillant en la denúncia de les obres de Son Espases. Em demano com se’n sortirà, demà, si en arribar al Parlament li ho retreuen des dels escons de la dreta. I com s’ho farà per a recuperar la credibilitat dels electors? No sols ell, sinó ell i altres i tants d’altres. Antich, concretament, disposa de tres anys i escaig per a guanyar crèdit. Però, de bell antuvi, ha dilapidat sentiments, adhesions, esperances, bona fe, i tot un cabal que, més endavant, li farà falta. Diuen que tot poble té el govern que es mereix. En el nostre cas, no és cert. Diguem-ho sense embuts: aquells que han fet fora el Partit Popular de les institucions més representatives, no es mereixien que la nova l’entesa de govern els prengués literalment el pèl.

    Llorenç Capellà, escriptor

    Llorenç Capellà, escriptor | 22/10/2007, 17:32
  3. Tothom col·locat?

    "Tothom col·locat", afirma en Capellà -que algú reprodueix anònimament ut supra- "i Déu a aplegar ametles"... a tomar ametles deim per aquí.

    Tanmateix la qüestió no és collir, tomar o aplegar ametles: la qüestió és no perdre la sindèresi, ço és la "capacitat natural per a jutjar rectament".

    I la sindèresi demana, etimològicament, una mica de cacpacitat d'observació (en grec ÃŽķÁ·Ã¹Â-sintéresis).
    D'observació atenta, acurada i honesta de la realitat. I si observam la realitat del PSM, per posar un cas, veurem que la teoria del "tothom col·locat" no passa de ser una exageració grollera. I antipolítica. I reaccionària.

    A Llucmajor, posem per cas: d'una vintena més que llarga de militants del PSM, de vint-i-cinc persones a la llista del Bloc per Llucmajor, de mig centenar de simpatitzants actius... hi ha dues persones "col·locades". D'aquestes dues, una, la cap de llista al Consell, està "col·locada" per mandat natural de l'electorat -com a mínim seria consellera electa i cap de grup. I l'altre és regidor, per tant, també té una "col·locació" natural -fruit de les eleccions- (O és que no voleu que hi hagi eleccions?). Afegiu-hi que tots dos tenen una feina estable fora de la política i que no la necessiten per a viure: podrien deixar-la (deixar-nos) en voler.

    El repàs, l'observació, de la realitat del PSM de Llucmajor ens dóna un total de 1 (un) "col·locat", el regidor que també és director insular, sobre un conjunt de vint militants, vint-i-cinc candidats i una cinquantena de simpatitzants. Si a un de vint-i-cinc li deis "tothom" hem de deduir que:
    a. la vostra capacitat d'observació és escassa.
    b. exagerau grollerament.

    En tot cas, la sindèresi, tant si és sola observació de la realitat com si és capacitat natural de jutjar, és cosa que us falla, als reproductors anònims d'escrits d'altri. I no poc.

    Allò que resulta més lamentable és confondre la capacitat de crítica -que és justa, és bona i és necessària- amb la necessitat constant de desbarrar contra els pròxims i segregar verí contra les -escasses!- persones que, en aquest poble, inverteixen uns anys de la seva vida (na Mascaró en porta dotze a l'Ajuntament, en Maties porta vint-i-cinc anys de dedicada i constant militància! Cap d'ells mai no ha demanat res, i me consta) les escasses persones que inverteixen, deia, uns anys de la seva vida a treballar per al bé comú... Reduir-ho tot a la desqualificació fàcil del "col·locat" és una idiotesa pròpia de la dreta més rància.

    Servidor, ni estic col·locat ni vull estar-hi. Prou que sé i que veig en els meus amics "col·locats" els maldecaps que els suposa estar a l'administració. I allò que és més greu: la incomprensió de molt de franctirador instal·lat en la comoditat de la calúmnia.

    Per tant, jo quedaré feliçment a casa, en el meu lloc de treball, i deixaré que uns altres es trenquin l'esquena i la cara per les idees que jo me pens que tenc però que només ells -els que es trenquen l'esquena cada dia en el camp de la política- defensen amb la constància i la professionalitat que el país requereix.

    A ells, als "col·locats", a na Mascaró, a en Maties, a tants d'altres, els don les gràcies: ells fan possible que la causa existeixi, ells la tiren endavant.

    I certament que estarien millor a casa.

    PS. Si algú no ho creu, en el PSM de Llucmajor cercam voluntaris: quan s'acosten les eleccions no abunden. No han abundat mai, que recordi.

    A. Llompart | 22/10/2007, 21:43
  4. Foc amic

    De fet, el bombardeig constant del columnisme "amic" sobre els partits d'esquerra fou una de les constants del Pacte de Progrés. I n'explique, en part, la derrota. La famosa paret de bloquets davant el consolat de la mar només fou una anècdota: la punta d'un iceberg de crítica desmesurtada contra un govern que, comparat amb el que vengué després, fou una etapa exemplar de la política mallorquina.

    Però sembla que ja hem oblidat que el PP guanyà les eleccions. I que ens va venir d'un pèl, a les esquerres.

    Perquè la desafeció -induïda- la còmoda perpètua insatisfació de l'electorat, i de molt d'opinador, d'esquerres no deixa de ser una de les claus que expliquen les reiterades victòries de la dreta.

    A ells (als del PP i als d'UM) no els peguen, els seus. I, si els peguen, no els entren bales.

    En canvi, el PSM, mal si fonya, mal si no fonya.

    Antoni L. | 22/10/2007, 21:48
  5. Dit això, a en Capellà no li manca raó

    A en Capellà no li manca un bri de raó quan critica la hipertròfia de l'Administració. I la invasió d'enxufats que patim. La meva àvia ja ho deia: "Vos queixau de Madrid? I les autonomies? Catorze Madrids, seran!". Que és un comentari reaccionari i espanyolista? No ho crec: la meva àvia només vaticinava el que ara Capellà lamenta. Haver quadruplicat les administracions sense reformar-ne els vicis: l'enxufisme, el primer.

    Perquè algú hi hauria d'haver pensat quan va demanar que els consells insulars fossin els "governs" de cada illa -i que n'hi hagués quatre: Verge santa!-. Com així el Consell Insular ha tornat tan gros? Quins partits l'han inflat? Quin PARTIT l'ha inflat? Tots en sabem la resposta.

    I quin partit va inflar l'Administració de les Illes Balears? Segurament el mateix que ha convertit l'Ajuntament de Llucmajor en el monstre ineficient que avui és.

    I té raó en Capellà amb el càncer dels assessors: però no hem d'oblidar que el nombre d'assessors i de col·locats a dit es dispara amb la dreta. No amb l'esquerra, no amb totes les esquerres.

    Generalitzar és abusiu, és injust. Cap militant del PSM de Llucmajor ha cobrat mai un sou públic pel sol fet de ser militant del PSM: cap no ha estat "col·locat" mai a l'administració pel dit solitari del partit. Algun militant que ja era a l'Administració ha assumit noves responsabilitats quan governaven "els nostres". I hem tengut alguns càrrecs electes que han assumit responsabilitats de Govern... perquè havíem guanyat les elecions... foi! D'això -den Maties, de na Joana- no se'n poden dir "col·locats". De col·locats, per aquí, no en tenim.

    Ni en voldríem tenir, diria.

    A. Llompart | 22/10/2007, 22:02
  6. Qui ens ha pres el pèl?

    Algó comenta que "aquells que han fet fora el Partit Popular de les institucions més representatives no es mereixien que la nova l’entesa de govern els prengués literalment el pèl".

    Novament inexacte, injust, parcial.

    a. UM no ha pres el pèl a ningú: sempre ha volgut l'hospital a Son Espaes, però mentre la deixin governar tant se li enfot... Qui te diu a la cara que te vol escorxar, no et menteix. Però, vius! Tampoc no és un amic.

    b. El Bloc no ha mentit a ningú: no volia l'hospital a Son Espases i no el vol. L'hospital de Son Espases no es fa per voluntat ni per acció ni per omissió del Bloc: es fa contra la voluntat del Bloc i malgrat totes les accions del Bloc decidides a aturar el projecte monstruós que és l'hospital de Son Espases. No hem canviat de parer: deim que ara és Antich qui s'equivoca. I s'equivoca ell, no nosaltres.

    c. Qui ha mentit, qui ha enganyat bellacament l'electorat, qui ha -com a mínim- mudat de parer, no és "la nova entesa de Govern": és el PSOE. I en la seva decisió té l'estaló determinant d'UM i el suport del PP: el 90% de la cambra contra el 10% que s'hi oposa: el Bloc. La culpa, doncs, no és "de la nova entesa de Govern" sinó del senyor Antich i del PSOE, que han decidit cercar l'estaló del PPUM i no el del Bloc per tirar endavant aquest projecte.

    I un apunt final: no només s'ha enganat l'electorat. El PSOE també ha trencat un acord del pacte de Govern, també ens ha mentit i ens ha enganat a nosaltres, els seus socis.

    Jo pens que això requeria una resposta contundent, però també sé que els mateixos que avui -sovint de manera anònima- ens demanen que sortim del Govern ens culparien de la seva caiguda quan aquesta -inevitablement- es produís. La solució no era fàcil.

    I prou per avui, que tenim feina.

    AL | 22/10/2007, 22:12
Afegeix un comentari
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS