facebook twitter flickr youtube Sindicacio

PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

El pare Jordi i els màrtirs

psmllucmajor | 29 Octubre, 2007 22:53

No és bo que el partits entrem a qüestionar la vida interior de les confessions religioses. Una estricta separació entre l’Estat i la religió és un dels fonaments de les democràcies ben constituïdes des que el 1776 els Estats Units d’Amèrica proclamaren la seva independència i es dotaren d’una constitució que estableix solemnement això tan assenyat en la seva declaració de drets: “Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof”.

Ho deim perquè voldríem comentar el que segueix des del major respecte i sense cap voluntat ni una d’ingerència. Tots sabem que sis mallorquins han estat beatificats aquest cap de setmana a Roma pel papa Benet XVI. S’uneixen així en els altars a la llucmajorera Maria del Àngels Ginard i Martí (1), assasinada a Madrid el 1936. És de justícia que l’Església recordi aquests catòlics que foren morts en els desordres revolucionaris que seguiren el cop d’Estat del 17 de juliol. Tanmateix, també advertim que, si bé els mataren en nom d’una revolució malentesa -que acabà en orgia de sang i caos-, ells també foren víctimes del cop de Franco. No oblidem que fou l’aixecament de bona part de l’Exèrcit i dels sectors més conservadors de la societat contra el govern legal de la República allò que fracturà l’ordre i la legalitat de manera irreversible. El desordre provocat pel cop de Franco no justifica ni minimitza els crims comesos en zona republicana, però els posa en el seu context: la incapacitat de les autoritats legítimes per restaurar la seguretat pública entre els embats encontrats de la reacció, la guerra i la revolució.

A Barcelona, on moriren bona part del màrtirs beatificats aquest cap de setmana, les milícies revolucionàries, que derrotaren -heroicament- en el carrer la sublevació dels militars i els feixistes, es feren amb el control de les armes. Allò tengué els seus efectes: amb les armes en mans de milícies de partit, restablir l’ordre i la legalitat republicanes fou una missió impossible i durant mesos el caos, el saqueig i els assassinats s’apoderaren de bona part de Catalunya. Li digueren Revolució. Però no fou –com s’ha pretès- una pàgina gloriosa de la història de les esquerres, sinó d’una pàgina plena d’errors, d’horrors i de vergonya. És just, per tant, que l’Església recordi els seus màrtirs com a màrtirs de la fe: persones que foren assassinades pel sol fet de ser religioses, pel sol fet de ser catòliques.

Però també seria just, seria bo, que l’Església revisàs el seu paper en aquella guerra: la seva vergonyosa complicitat amb l’aixecament de Franco –que els bisbes espanyols qualificaren de Cruzada- i el paper actiu de molts de clergues, religiosos i catòlics laics en els crims comesos en la zona “nacional” –uns crims fredament planificats i dirigits per les noves autoritats, que superaren de molt els comesos per l'altre bàndol i que es perllongaren durant tota la postguerra fins ben entrats els anys quaranta-. Ens agradaria veure una reflexió sobre el fet que la jerarquia sovint beneís i emparàs l'extermini de les esquerres i d’alguna manera en fos partícep (2).

Admetem que els catòlics no ho tengueren fàcil (3): la història d’Europa en el segle XX oscil·là entre dos o tres extrems dramàtics i alguns criminals –la revolució, el totalitarisme bolxevic i la reacció nazifeixista-, i el catolicisme no va saber trobar un lloc entre aquests extrems, no sempre va saber ser un agent de pau i reconciliació i massa sovint -a Espanya, a Croàcia, a Eslovàquia...- prengué part activa pels botxins i en alguns casos –el d’Itàlia, el d’Alemanya...-hi arribà a acords vergonyosos i còmplices.

Per això, perquè aporta un punt de vista ponderat i equànime des del catolicisme compromès, ens ha agradat especialment l’article que ha publicat el pare Jordi Perelló, el rector de la parròquia de s’Arenal, a la revista "Llucmajor de pinte en ample" d’aquest mes (4). Es titula “Víctimes de la Guerra Civil”. El pare Jordi hi fa present la beatificació dels sis mallorquins –quatre religiosos del Sagrat Cor i dues franciscanes- i en subratlla el caràcter de “màrtirs de la fe”. Simultàniament, recorda que hi ha un altre capellà mallorquí que mereixeria la consideració de màrtir: el llubiner Mn. Jeroni Alomar i Poquet afusellat el 1937 a Palma pels mateixos “nacionals” (5). El crim de mossèn Jeroni Alomar fou haver exercit la virtut cristiana de la caritat –la més gran de totes, segons l’epístola de Sant Pau als corintis-, car a mossèn Jeroni l’afusellaren pel sol fet de ser sospitós d' haver ajudat a fugir de la repressió i de la mort alguns republicans.

Com assenyala encertadament fra Jordi Perelló en el seu escrit, seria de justícia, a més de celebrar les beatificacions de diumenge passat a Roma, “tenir també en compte l’afusellament de Mn. Jeroni Alomar” a qui qualifica de “màrtir de la caritat” mentre recorda unes paraules de l'enyorat bisbe Teodor Úbeda qui, en una homilia de 1995, defensà la memòria del “caritatiu màrtir del bàndol contrari".

Amb aquest article, el pare Jordi uneix la seva veu a la dels membres més equànimes de l’església mallorquina que aquests dies han recordat l’injust oblit en què Roma ha deixat caure la memòria del capellà Alomar. Ressenyarem especialment dos articles del jesuïta Nicolau Pons al Diario de Mallorca que fan la crònica dels religiosos assassinats pel bàndol republicà (6), però també la dels catòlics executats pels “nacionals” a Mallorca (7).

Diu Nicolau Pons (SJ) que “davant l´afusellament del nostre capellà Poquet, l´Església jeràrquica no deixa de tenir ara i amb tantes canonitzacions a la vista una patata calenta dins les mans, com la té també pels setze capellans bascs afusellats pels nacionals i defensats aleshores pel bisbe de Bilbao, Mateu Múgica. Deixant a banda la mort d´aquests preveres, l´afusellament del capellà llubiner, mort per causa de complir el manament de la caritat amb el proïsme, sens dubte reprodueix el martiri del que parla Sant Ciprià quan fa màrtir no sols el qui sofreix la mort corporal infligida pel tirà per odi contra la Fe, sinó també el qui mor per practicar les virtuts cristianes, que són testimoni de Jesucrist. "No fa el màrtir la pena, sinó la causa perquè mor" -diu Sant Agustí. "Qui mor en la prestació d´un servici de caritat heroica, presenta una gran analogía amb el qui derrama la sang" -ressalta el sant doctor. En Poquet resplandeix el servici de la caritat i al mateix temps vessa la sang. Per tant, en ell fulgura doble martiri. El capellà Poquet no mirava si als qui ajudava eren blaus o roigs, per a ell tots eren fills de Deu i això bastava perquè els hi allargàs la seva mà”.

Conclou Nicolau Pons, amb duresa, que “Roma fa parts i quarts” quan afirma que “un bon batibull té, i tendrà, la nostra Santa Mare Església amb el martiri del nostre capellà mallorquí. Si beatifica i canonitza a tants i tantíssims màrtirs que moriren a mans del bàndol republicà, per què no pot beatificar i canonitzar aquest indefens capellanet del nostre camp mallorquí, que tenia -diuen- el do de saber on es conservava i s´amagava l´aigua dins els severs i secs comellars mallorquins? Tant de bo que a través de la seva sang vessada, trobem, al manco els mallorquins, l´esperit del sentit evangèlic que ell amb la seva vida i mort ens mostrà. "Qui estima el pròxim ja ha complit la llei" (Rom. 13)”.

Els cristians crítics amb la parcialitat de Roma (8) a l’hora d’impulsar les beatificacions exclusivament dels catòlics assassinats en zona republicana també subratllen l’oblit en què han caigut els setze capellans bascos afusellats per Franco. Els seus familiars (9) han mirat de trencar, aquests dies, el mur del silenci eclesiàstic sobre el martiri d'uns preveres que també sofriren persecució per la justícia: per haver ajudat el proïsme (Alomar) o per haver volgut una església encarnada en la realitat del seu poble. A ells, també, honor i memòria.

_______________

Fonts esmentades.

1. Biografia de la beta i màrtir llucmajorera Maria dels Àngels Ginard i Martí. http://www.vatican.net/news_services/liturgy/saints/ns_lit_doc_20050424_ginard-marti_sp.html

2. Les associacions per a la recuperació de la Memòria històrica demanen un acte de contrició a l'Església catòlica. "La iglesia fue verdugo de la guerra": http://www.periodistadigital.com/religion/object.php?o=764652

3. Una interessant pàgina web sobre el bisbe Miralles, la seva figura complexa i la seva actuació durant la guerra: "El bisbe Miralles i la Guerra Civil", article de l'historiador i benedictí Josep Massot. http://www.fideus.com/bisbe_miralles%20-%20memoria.htm

4. Fra Jordi PERELLÓ FRONTERA: "Víctimes de la Guerra Civil", a Llucmajor de pinte en ample, núm. 292, octubre de 2007. Pàg. 48.

5. Algunes pàgines web sobre Mn. Jeroni Alomar i Poquet. La seva biografia és a la wikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Jeroni_Alomar_Poquet. I és recomanable també aquesta web: http://www.fideus.com/biografiesA-%20alomar%20-%20poquet.htm

6. Nicolau Pons SJ. "Els vint màrtirs mallorquins del bàndol republicà": http://www.fideus.com/martirs%20-%20pou.htm

7. Nicolau Pons SJ. "Els màrtirs mallorquins dins el bàndol nacional": http://www.fideus.com/poquet%2001.htm

8. "No iré a Roma", per Quintín García González, sacerdot: http://www.redescristianas.net/2007/10/28/no-ire-a-romaquintin-garcia-gonzalez-sacerdote-dominico-periodista-y-escritor/

9. "Familiares de los curas vascos fusilados por Franco claman contra el olvido ¿Nosotros no somos nadie o qué?": http://www.elpais.com/articulo/sociedad/somos/nadie/elpepusoc/20071027elpepisoc_13/Tes

Categoria: Memòria. Comentaris: (6). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.