PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

L’escriptor Miquel Ferrà, en la seva secció del Diari de Balears (Tal dia com avui ) s’ha fixat en la bombarda que reforça el cantó del carrer de Sant Miquel amb el carrer dels Gats. La bombarda empotrada com a reforç de la cantonada el mena –primer- a l’inevitable poema de Maria Antònia Salvà, conegut de tots els llucmajorers que hi passen (“Venint del camp cada tarda...”) i després a un fet de guerra luctuós i memorable: la primera batalla del Rafalgarcés de 1452 en què un exèrcit de mercenaris italians –els saccomani- esclafà, entre Inca i Sencelles, l’exèrcit dels forans capitanejats per Simó “Tort” Ballester i lliurà els defensors de les llibertats mallorquines a la tortura, la mort i l’esquarterament, i les viles foranes al saqueig dels saccomani. Alfons el Magnànim –quin sarcasme de nom- ofegà en sang la lluita popular de la pagesia mallorquina. Setanta anys més tard, en el mateix lloc, en el vinyet del Rafalgarcés, un exèrcit reial desféu les tropes mallorquines que lluitaven contra l’opressió: els agermanats hi patiren més de 500 baixes i els presoners foren penjats a dotzenes: 40 a Inca, 70 a Binissalem... Els reialistes ja havien fet 500 morts a Pollença i més d’un milenar poques setmanes abans a sa Pobla. La derrota dels agermanats en el Rafalgarcés desfermà una repressió salvatge que –a parer de Josep Melià i Pericàs- marcà a foc el caràcter d’aquesta nació nostra. És una història, la del valor temerari i indòmit dels fills d’aquest poble, que gairebé mai no es recorda; s’estimen més que en recordem els botxins: el Carles V a qui els llucmajorers dedicam una ronda perquè ens féu la gràcia d’un privilegi de fires és el mateix que féu matar milers dels nostres avantpassats més coratjosos, expropià els seus béns, arruïnà les seves famílies i sembrà els seus camps de sal. Si els opressors han dominat aquesta terra, ha estat per la força i a còpia de milers i milers de morts: no ho oblidem mai, puix que ells no voldrien que ho recordàssim. Car hi va haver un temps que anàrem armats, un temps que tenguérem un exèrcit a qui podíem dir el nostre: els Borbons acabaren -definitivament- amb aquella garantia de la nostra llibertat. Ius est in armis: el dret és en la força, i en la força que perdérem s'esvaïren, per la força, els nostres drets. I la bombarda -inútil- tornà pedra i s'és romasa, com un bloc, reforçant la cantonada. La segona batalla del Rafalgarcés va ser un mes de novembre de 1522, ara fa 485 anys. Recordem els fidels difunts.

--------------------------------------------

LA BOMBARDA (1948)

«Venint del camp cada tarda/ passava en mos anys primers/ pel cantó de la bombarda/ que ajuntava dos carrers».

«La bombarda hi és encara/-l'empotraren al cantó-;/ ja ningú no la repara/ com abans que era piló».

«¿Quin dels segles esguardà/ sa ferrenya gosadia/ defensant la rodalia/ d’un intrús a dominar?»

«Espià de qualque torre/ els pirates algerins?.../ Res no diu el temps que corre/ de quins foren sos destins».

«Reforçant la cantonada/ és romasa, com un bloc;/ d'on sortí, d'on fou portada,/ ningú ho sap..., ni jo tampoc».

Curiós poema que forma part de l'aplec El retorn, de Maria-Antònia Salvà, publicat el 1948 i on la poetessa posa la mirada sobre un de tants objectes que passen desapercebuts als vianants, en aquest cas una petita peça artillera que fou emprada com a piló o reforç de cantonada. Res ens ha de resultar sorprenent en aquest país on tot s'aprofitava per a un segon o tercer ús. Sabem que les bombardes eren boques de foc que disparaven projectils de pedra o de ferro i que es varen fer servir durant els segles XIV i XV.

Això ens trasllada, tot pensant en la cronologia bèl·lica, a la revolta o revolució dels anys 1450-52, quan el manacorí Simó Ballester, àlias Tort, capitanetjava un exèrcit popular de més de dos mil homes. Quan Francesc Erill, el capità general, vingué de Nàpols amb mil soldats, els terribles «sacomanos», i quatre-cents cavalls, per comminar tothom a la submissió, hagué d'anar pels pobles. La darrera batalla deixà vuitanta pagesos morts prop d'Inca i uns altres vuitanta, presoners, foren penjats pels arbres. Els sacomanos, de l'italià, «sacco», saqueig, era la tropa més cruel de l'època, que més que fer presoners, s'estimava matar, torturar, mutilar o violar, llançant-se per damunt de tot el robatori de qualsevol cosa que pogués ser objecte de botí. A la resta dels pobles capturaren i executaren dues-centes persones més, mentre que tres-cents fugitius, que abandonaren l'Illa, pogueren contar les malifetes de les autoritats i els seus sicaris. No és estrany, doncs, el valor, sense reserves, que tenia a qualsevol vila, una peça artillera. El foc violent capaç de defensar els murs més exteriors d'una població i que apagat, ple de rovells, reduïda la seva fèrria estructura a trist afegitó urbà, inspirava la poetessa de Llucmajor, la mateixa que havent mirat el passat, observava també el futur, quan dedicava aquestes breus estrofes «a les donzelles de l'any dos mil»:

«Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa/ que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís;/ jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa/ que s'allunya de mos versos dins l'esbart voleiadís».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL (Diari de Balears, 2 de novembre de 2007)